dilluns, 18 de febrer de 2013

Centímetro a centímetro, milímetro a milímetro.


Chíllame y si hace falta ajetréame y, si te apetece, también cállame con un beso. Todo lo proclamo una excusa del destino para tenerte cerca. Es agradable y tentador. Es muy comprensible que pueda llegar a transmitir desde ti un precioso sentimiento en el que muchas desearían caer. Grandísima observación la mía en la que caigo constantemente cuando te miro. Curiosa sonrisa transparente y apetecible. Graciosa química la de nuestro dueto y tranquila compresión compartida. Brillantes sensaciones, las grises, después de las despedidas. Alucinante: nuestra unión.

dimecres, 6 de febrer de 2013

Dejaste la primera persona del singular para convertirte en la primera del plural.

Estic molt ilusionada, i crec que és maco o, almenys oportú, que t'ho expliqui. Ara que penso ja he començat força malament, t'he citat el meu nom i, per coses que sabem tots dos, ja t'el saps. Estic nerviosa. Estic, potser, avançan aconteciments però haig de dessafogar-me. M'agrades molt. Explican-me millor, m'agrades com un got d'aigua a una nit d'estiu calurosa. Em produeixes estabilitat màxima. Em transmets un estat al meu interior inexplicable. És confús que en poc temps arribi a apreciar la teva companyia a tal punt, encara i així m'apasiona es queda petit. És important que això sigui gran. Enorme. Pels dos, per poder gaudir-ne de la millor manera possible de tots dos. Conèixer a gent com tu és l'esencia que jo em pensava que no existia. Com un conte sense res de fantasía. Una fàbula sense animals que parlin. I millor deixo les comparacions, no arribaran ajudar-me el suficient. No arribaré a fer-te entendre que ets molt gran en mi. Perquè no es per mi, sino en mi. Ets tu, alguna persona de la que moltes manquen la teva manera de ser.