dimarts, 29 de novembre de 2011

Eres el dueño de tus decisiones.

Cuando uno no sabe que hacer debe de pensar. Sí, pensar como habéis leído. Pensar que es lo mejor para ti, que es lo correcto? Esta cosa por la que nosotros vivimos, llamada vida, no te da ninguna respuesta sin ninguna recompensa. Primero tienes que sembrar para recoger verdad? Pues la vida es igual, piensa y después disfruta de la recompensa por haber sembrado. Si algún día no sabes que debes de hacer, no le preguntes a un amigo, no llores, ni lo olvides, piensa cual es la mejor solución. La única persona que te dará decisiones que te gustaran, y que podrás sacar provecho eres tu. Tú, eres el dueño de tus decisiones.

divendres, 25 de novembre de 2011

JUNTS.

Quan m'agafes de la mà, i em dius lenament a l'orella que m'estimes, si es aquí quan els cincs sentits s'activen. Quan tu em fas sentir per sobre dels núvols, quan m'en vaig d'aquest terrible món. Ara si, ara podem dir que ens estimem, sense cap dubte, sense cap obstàcle, sense ningú, només nosaltres. Qui diria que tu m'agafesis la mà i m'he la apretesis i em diguessis que no vols que marxi mai del teu costat, qui ho diria? Qui s'ho pensaria? Ningú, ni tan sols un de nosaltres dos però ja ha pasat i estem encantats. Estem junts i ens agrada estar junts.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Ulls sospitosos.

Ells són els que em diuen que sents per mi. Ells em transmeten inseguretat però a la vegada també transmeten seguretat, em produeixen confiança. També ells em criden que t'agrada dormir, que t'encanta jugar a la "play" i que t'agrada també jugar amb el teu gosset. Ells em xiuxiuejant un t'estimo a cada orella meva. Grans i ben macos ells són els culpables. Culpables d'estimar-te tant com ho faig.

Petita, sóc petita.

Ignorant, tossuda i amb poca edat. Així sóc, una nena, encara que no ho vulgui veure d'aquesta manera. Poc a poc em vaig fent gran, però encara sóc de les mes petites adolescents, de les que encara els hi hauria d'agradar jugar amb nines. No. No jugo amb nines. Però no penso per la meva edat, penso per més edat. No se perquè i sincerament tampoc vull saber-ho però fer-se gran tampoc es una cosa gaire fàcil. No és nomès crèixer, treballar, canviar... no! M'estic adonant de que fer-se gran comporta moltíssimes coses. Encara que sóc petita, si ho sóc, al cap i a la fi només són 13 anys insignificants.

diumenge, 6 de novembre de 2011

La confianza que me regalaste.

A poco a poco después de la lluvia algun dia, vuelve a salir el sol. Tranquilamente, desapacio volviste a cojerme como em cojias antes, o hasta mejor, aprendiste también que era lo mejor para tí, aprendímos tantas cosas el dia que apareció el sol que ni si quiera podriamos llegar nunca a saber que gracias aquella lluvia todo marcha bien. Todo esta como debe de estar, o al menos eso creo. 

Nadie como tú es capaz de compartir mis penas, mi tristeza y mis ganas de vivir.

Me siento tan bien. Es una sensación que no se puede sentir todos los días. Algo que es difícil de explicar. También es difícil de sentir a veces. La verdad es que no se muy bien el porque de me siento a si pero estará relacionado con quererte tanto y tenerte. La gente nunca podría llegar a entenderme, jamás. Ni si quiera tú, o al menos eso pienso. Porque no hay nadie como tu.